Grande Milan, troppo Barça

25 de novembre de 2011

Milano, San Siro. Un gran espectacle de futbol en una nit no tan freda com s’anunciava, ni tan dura com feia preveure l’inclemència sueca. El Barça, com sempre, a fer la seva, i el Milan, també. Dos estils d’entendre el joc que provenen de cultures futbolístiques pròpies i de molts anys d’identitat singular. El Milan manté la ferocitat d’aquells a qui els agrada vèncer, stile italiano, la fortalesa habitual d’entendre el calcio, però amb un punt de visceralitat molt més adornada, més precisa i bella, elegant com la pròpia ciutat. Pressió, ordre defensiu, verticalitat mesurada, canvi de joc fugaç a les bandes per sortir de la pressió del rival. La màxima concessió a la galeria són dues passades horitzontals com a pas previ a una línia vertical d’èxit. Els dos gols en són un bon exemple. El Barça juga a tenir el control, a ser pacient i horitzontal, a moure’s insistentment fins que troba l’esquerda, fins que pot clavar el punyal de manera neta. Endreça el camp a base de tenir la possessió i de moure el rival de manera exasperant. No embogeix mai. Acarona la pilota, balla amb el contrari. Agita sense que la beguda s’esbravi. L’equip és un cos indivisible on tothom fa de tothom i on sempre hi ha qui s’ofereix. L’esquema és líquid. Gran espectacle a San Siro, amb dos paradigmes del mateix esport sobre el terreny de joc. Gran lliçó d’estils que busquen apropiar-se del camp i que cerquen la imposició de la pròpia creença a base d’obstinació. Els dos estils han donat grans èxits i també sequeres de mediocritat, els dos poden ser brillants, temibles com una piconadora, però també indolents. 2-3. Encara és el torn del Barça.