Sitges 2011: El terror real de Contagion

18 d’octubre de 2011

El cinema d’Steven Soderbergh és així, un cos totalment fibrat. No li sobra res, ni tampoc li falta, sense greix i sense més múscul del necessari. Era d’esperar, Contagion (Steven Soderbergh, 2011) no podia ser d’altra manera, un thriller intel·ligent i matemàtic, calculat, trepidant a la seva manera, tan personal i rar com sempre. Una història feta de retalls, amb un avenç implacable i ple de matisos en els quals no cal recrear-se en excés. La tensió mai no acaba de desbordar-nos, però hi és, permanent i ben viva. De mà en mà, l’acció dels fets va mostrant-nos el perfil dels diferents personatges, personalitzats en un repartiment estel·lar que sempre és al punt, i que és posat al servei del veritable protagonista: el virus. Per sort, Contagion és així, i no és, ni de bon tros, el que les grans sales esperen. Una pandèmia ens predisposava a una altra cosa, molt allunyada d’aquest to realista, tan respectuós amb la versió dels fets que explica la ciència. El cinema de Soderbergh és així, cerebral, efectiu i no gaire predisposat a concessions barates. Com un cos fibrat.