Bridesmaids i la feminitat

1 d’octubre de 2011

En contra del què ens fa pressuposar un títol tan injuriosament traduït com "la boda de mi mejor amiga", Bridesmaids (Paul Feig, 2011) és una pel·lícula que pretén (la pretensió, en alguns casos, es guanya a pols el subratllat) transitar pels marges de la blasmada comèdia romàntica ianqui a l’ús. Digna creació de la factoria Apatow (amb títols remarcables com bona part de The 40-year-old Virgin o Superbad), ho aconsegueix sense allunyar-se del tot d’algunes convencions i tòpics del gènere. Tot i així, Bridesmaids sí que voreja per l’extraradi de la comèdia d’embolics habitual, i ho fa sense el mannà dels gags de bon rotllo i sobretaula. Aquesta personalitat la fa molt més divertida que allò esperem a priori i, també, més hilarant, cínica i irònicament burleta. Sense tenir un guió espectacular, i considerant que sobren 30 minuts, el millor són aquestes espurnes d’adrenalina que encadenen gags que se salten tot allò que esperem de la feminitat hollywoodiana, reforçat per uns diàlegs prou consistents. El repartiment, un dels grans encerts, mereix una menció especial per a la versemblant Kristen Wiig, senyora de la pantalla i de la delirant situació en tot moment. El seu personatge funciona, i molt, perquè tots, alguna vegada, hem estat o som així de desgraciats. Així de reals, vaja. Deu ser això.