The beaver efímer

17 d’agost de 2011

Un punt de partida, excèntric i inversemblant, per a una història usual, mecànica i prevista. Walter Black pateix una depressió de cavall, fins que apareix un castor de peluix a la seva vida. Per ventura dels espectadors, la brillantor d’un Mel Gibson magnèticament malaltís eclipsa un guió fet d’alts i baixos. Per sort, també, ni tan sols una pel·lícula que camina cap a la indefinició des del primer minut pot soterrar del tot l’aptitud d’una directora no procliu a la fecunditat. Però, en aquesta ocasió, l’estrella -Gibson- guanya a la directora -Foster-. De la mateixa manera que la idea -el ninot- guanya a la història. Hagués calgut un xic més de valentia i no oblidar al marge del camí un arriscat potencial d’humor negríssim i arestes punxants. El resultat, una pel·lícula imperfecta, de traç convencional i temporalment efímera. Però també una pel·lícula honesta, discretament emotiva i sincera, on Jodie Foster demostra, un cop més, que sap explicar històries de petita factura pirotècnica de manera -només- correcta. Com aquesta The Beaver (2010), la culminació tardana (i gasiva) d’un interessant trítptic composat per Little Man Tate (1991) i per Home for the holidays (1995).