Blackthorn | Redempció i amor

2 de juliol de 2011

S’ha de ser prou agosarat per provar de recollir un personatge com Butch Cassidy i una herència com la que va deixar Butch Cassidy and the Sundance Kid (Dos hombres y un destino, 1969), amb Paul Newman i Robert Redford en estat de gràcia. I Mateo Gil no s’està d’imaginar un nou final per la història que plantejava George Roy Hill. S’ha de ser valent per, a sobre, fer-ne un pel·lícula com aquesta, i fer-la molt bé. Però Blackthorn no és una simple recreació, sinó que esdevé un homenatge a un arquetip immortal. Un homenatge construït des del respecte i l’amor a un gènere majúscul, cabdal per entendre el cinema d’abans i, en bona part, també el d’ara. És hora de la redempció, i el vell Butch Cassidy vol tornar a casa. Un Cassidy supervivent -i més humà- emprèn el viatge i teixeix una gran oda a les llegendes i herois que van trobar el seu lloc en el Western de tons crepusculars. Un Sam Shepard versemblant en tot moment. Una història senzilla, austera, hipnòtica i intensa. Una pel·lícula explicada amb pulsió fílmica i sempre amb justesa, en el millor dels sentits: no sobra res, i falten molt poques coses. Mateo Gil demostra una passió per l’ofici que traspassa la pantalla i també aconsegueix fer una de l’oest a l’alçada d’un gènere que encara no ha perdut el nord.