Joan Duran i Maria Cabrera

16 d’abril de 2011

Versos Lliures 2011 #1. Després d’una jornada inaugural que va dallar la nit com el crit de Joan Vinyoli, el cicle dels Versos Lliures va estrenar-se amb tots els ets i uts el dijous 14 d’abril, en una primera cita poètica que va recollir l’essència primigènia del cicle, amb el baf dels mots i nuesa dels poetes, volgudament públics sense artifici ni afegitons. Paraula i mots. L’estat pur d’aquest instant no podia tenir un millor inici, amb dos dels autors que han anat configurant amb la seva obra una personalitat pròpia i intransferible en el marc de la jove poesia catalana de l’actualitat. Dos poetes que requereixen de l’atenció d’un públic que ha de ser lleial, còmplice de vides furtives i de mons aixecats amb torres d’ivori, construccions poc penetrables, però que parlen del fang que trepitgem, de les misèries que ens sotraguen i de les vides que tots, alguna vegada, hem perdut i hem guanyat. Joan Duran va repassar, entre d’altres, poemes de Natural Delit i de Domèstica Veritat, els seus dos darrers llibres publicats, dues fites d’alta càrrega evocativa i gran força lírica. Maria Cabrera va llençar-se al buit amb un repertori farcit d’aquells poemes nous i antics, que han anat poblant els seus recitals i els seus llibres amb una mirada gèlida i commovedora. ‘L’amor et put a tija de burriac’ i ‘Crema Troia’. Encara no ho sabíeu?