Source code | Mateixos problemes, diferents cares

22 d’abril de 2011

Després d’haver vist a Sitges l’esplèndida i minúscula MoonDuncan Jones apareixia amb tots els honors en la llista de noms a tenir en compte a la llampant i personalíssima llibreta d’imperdibles, inefables i herois. La seva segona pel·lícula cridava a la ingesta, amb unes ànsies immenses. La sensació és de ‘déja vu’ per partida doble. En primer lloc, per l'afició crematística de la trama. En segon lloc, per una reiteració d’obsessions allargassades com un xiclet des de l'espurna de Moon: segones oportunitats, experimentació, exèrcit i múltiples personalitats, totes elles tan diferents i tan semblants. Pel·lícula que, si no fos per la presumible –i esperada, encara– futura i llampant carrera del seu director, es perdria en l’oceà de tantes i tantes estrenes anuals de bella factura, bon ritme i bona pulsió cinematogràfica. I la sensació que a la Lluna s’hi estava millor, Mr. Jones. Encara és a temps de tornar-hi, de talent n’hi sobra.